Eterno? Això si que no!

Sinopsis

“El que irrita en la desesperança, és la seva legitimitat, la seva evidència, la seva documentació, pur reportatge. Consideri’s, pel contrari, l’esperança, la seva generositat en l’error, la seva manía de fantasejar, el seu rebuig de l’esdeveniment: una aberració, una ficció. I és en aquesta aberració que consisteix la vida i d’aquesta ficció se’n nodreix.”
Emil Cioran, el circ de la soledat.

“Sóc un home ridícul. Ara diuen que estic boig. Això suposaria un ascens de categoria, si no fós pel simple fet que tothom em segueix considerant un home tan ridícul com sempre. Per ja no m’enfado. Ara tothom em resulta simpàtic. Per alguna extranya raó, em resulten particularment entranyables, perquè no coneixen la veritat; jo si la sé.”
Fiódor Dostoyevski, El somni d’un home ridícul.

Fitxa Artística

Creació: Marta Carrasco
Col·laboració en la direcció: Fernando Bernués
Textos de: Dostoyevski y E. Cioran
Intèrprets: Marta Carrasco, Fuensanta Morales, Ricardo Moya, Xavi Sáez

Una producció de:
Pep Bou Produccions
Festival Internacional de Teatre
Temporada Alta 2003
Festival de Otoó de Madrid.

Premi del públic de El País al “Millor espectàcle de dança” (2003)

Premsa

Bogeria estructurada

Sense parpellejar i elevat a la seva butaca es va quedar el públic davant Eterno? Això sí que no!, el desbordant i imaginatiu espectacle de la ballarina i coreògrafa Marta Carrasco. Marta Carrasco és una dona bella i intel·ligent, dues qualitats que es converteixen en esquer dels seus muntatges.

Uns muntatges obsessius i magníficament desenvolupats i interpretats que neden entre les sinuoses aigües que separen el teatre i la dansa. Eterno? Això sí que no! és una peça de gran bellesa estètica i d’una gran densitat argumental. La seva recreació, davant la impossibilitat de l’ésser humà d’arribar eternitat, s’insereix en clau d’humor, però bateguen, com el muntatge anterior, els records de la infantesa, la maternitat i la solitud.

Davant el muntatge de la Carrasco, una bogeria matemàticament estructurada, un ha de deixar-se abandonar.

Carmen del Val

Periodista, El País, 05/10/2004

Tristísimament encantats

Marta Carrasco inicia la seva residència al Teatre Nacional de Catalunya amb un espectacle que sembla haver tocat a fons les possibilitats expressives del seu imaginari. Diem sembla, ja que creiem impossible anar més enllà, aconseguir ser més creïbles, recrear més l’estrip interior o la incapacitat per tolerar la cruesa de la vida, que el que ens brindarom aquests cinc personatges.

A la companyia de Marta Carrasco no se li pot demanar més; el mèrit de la direcció és innegable: els canvis de registres emocionals, tan i tan ràpids, tan veraces, són una insuperable lliçó sentimental i per això mateix, vam sortir del Nacional tristísimament encantats.

Rosali Ayuso

Periodista, El Mundo, 07/10/2004

Els retaules infantils de Carrasco

Als espectacles de Marta Carrasco cada vegada li sentin pitjor les definicions. La coreògrafa treballa amb un imaginari que abasta tant l’oníric com ho mneomotécnico i juga amb tots els elements que poden utilitzar-se sobre un escenari.

Eterno? Això sí que no! Està construït com una successió de tableaux confeccionats amb la paraula, el gest, la llum i la música en un espai escènic neutre, tancat per un mur cortina de radiografies. Marta Carrasco vol seduir l’espectador, atrapar en els seus jocs, i per a això coneix tots els llenguatges escènics sense preeminència d’un sobre els altres.

Santiago Fondevila

Periodista, La Vanguardia, 05/10/2004

Contacte

13 + 15 =

Share This