Marta Carrasco

“Mai he ballat per ballar…”

EM fascina

Em fascina i respecto el món dels no volguts, no estimats, no acceptats… La imperfecció té una credibilitat molt gran. És un món que és dins de tots nosaltres, el que passa és que es ven al contrari. Som terriblement imperfectes i potser per això som suportables.

Néixer, morir … potser ballar.

Hi ha dues lleis en la vida de Marta Carrasco. Una és negra i gloriosa: l’afusellament del seu avi, Manuel Carrasco i Formiguera, que va morir màrtir al crit de “Visca Catalunya Lliure! Jesús! Jesús! “

L’altra és encantadora: la de Maria Teresa de Salomó, que era ballarina del Liceu amb el nom artístic de Salomé i el pare, notari a la Bisbal, quan la companyia arribava al poble comprava totes les entrades perquè ningú pogués veure-la.

Abans de ser nena dolenta de casa de bé i de parlar per mitjà de la música del seu piano, del jazz de Keith Jarret o de les cançons del seu inseparable Jacques Brel, va formar una banda de rock simfònic.

Després es va posar a estudiar – “per casualitat, com una revelació” – dansa clàssica, contemporània i jazz a Barcelona, París i Nova York

Josep Massot

Vidas Contadas, La Vanguardia (22/03/2004)

“Mai he ballat per ballar. Cap moviment, ni tan sols el del dit petit del peu en mi és gratuit.”

Sovint quan ens trobem asseguts en una butaca davant d’un escenari intentem esbrinar què ens volen dir. Quin és el significat d’aquell espectacle que tenim al davant. Si és dansa o teatre… Sovint ens sentim desconcertats, quan en definitiva tot és més senzill del que sembla.

Es tracta de deixar-se endur, d’entrar dins del món dels sentiments i de l’emoció. Sense por (paraula clau). No hi ha res que no siguem nosaltres mateixos.

 

Un solo, per mi, és dual. M’explico. D’una part, tens la llibertat absoluta del treballar sola i a la teva manera, de canviar les coses cada dia segons, com estàs, com et sents… Ets tu i prou. Enfrontant-te amb tu mateix i el teu treball. l de l’altra, al mateix temps, recau sobre tu la responsabilitat, també absoluta, i no compartida del resultat. Al darrera de tot el procés de treball d’un solo, hi ha una part més dura que sovint no es veu.

Es necessita molta força de voluntat per anar a assajar sola cada dia, un dia darrera l’altre, sense ningú que et guiï i et digui “va vinga comencem per aquí”. És molt i molt dur en aquest sentit. Estàs i et sents sola. 

I el més dur de tot això, per a mi, encara que sembli insignificant després de gairebé deu anys fent solos pel món, és el fet de viatjar sola, arribar sola, trobar-te sola al
camerino, sola a l’escenari…

Aquesta sensació de soledat constant que t’envolta en tot moment. Però, aquí estem i seguim. Penso, realment, que s’ha de ser una persona forta per poder tirar endavant un solo i també, alhora, estar molt boja per enfrontar-se a un altre solo després d’un solo

Fragment del text “Enfrontar-se a un solo” Marta Carrasco – Revista transfersal.

Fer o crear un espectacle mai ha sigut per mi una qüestió de voluntat ni de decisió intel·lectual, si no de necessitat i de passió, i fins i tot d’obsessió.

Després de ballar en diverses companyies de dansa, com ara Metros de Ramon Oller, Marta Carrasco emprèn una nova trajectòria en solitari com a creadora i intèrpret l’any 1995 amb l’espectacle de dansa-teatre Aiguardent.

Des d’aleshores, ha combinat la creació de coreografies pròpies Aiguardent (1995), Blanc d’ombra. Recordant Camille Claudel (1998), Mira’m (2000), Eterno? Això sí que no! (2003), Ga-gà (2005), Dies Irae, B. Flowers, Perra de nadie.

Amb la direcció coreogràfica d’espectacles d’altri, com: Pesombra, un espectacle basat en l’obra de J. Salvat-Papasseit; A la jungla de les ciutats, de B. Brecht (dir. Ricard Salvat, 1998); El Maniquí, de M. Rodoreda (dir. P. Planella, 1998); A little night music, de S. Sondheim i H. Wheeler, i Lulu, de F. Wedeking (dir. Mario Gas, 2000 i 2001), Bodas de sangre, de F. García Lorca (dir. F. Madico, 2001), Ronda de mort a Sinera, de S. Espriu (dir. Ricard Salvat, 2002), Diàfan, de Pep Bou (2003) i la versió teatral del musical El otro lado de la cama (dir. J. M. Mestres, 2004). L’any 2005 participa en l’últim Ilargmetratge de Carlos Saura (Iberia).

Entre d’altres premis, ha rebut el de la Crítica Teatral de Barcelona 1996-1997 per Aiguardent i Pesombra; el Butaca (Premi del públic) de 1999 i 2001 per Blanc d’Ombra i Mira’m, respectivament, i el Max de les Arts Escèniques, per Aiguardent. L’any 2005, la Generalitat de Catalunya li ha atorgat el Premi Nacional de Dansa, en reconeixement a la seva trajectòria. 

Media

Perra de Nadie

B. Flowers

No sé si...

Dies Irae

J'arrive!

Eterno? Això si que no!

Blanc d'Ombra

Aiguardent

Contacte

13 + 3 =

Share This